sábado, 14 de marzo de 2009

GENS, EVOLUCIÓ, ALTRUISME

La vida és un procés pel qual uns conjunts d’elements, anomenats gens, es dupliquen o repliquen, de tal manera que l’organisme que els porta mor desprès de intentar deixar la màxima descendència. Mai podrem trobar restes dels primers organismes perquè no han pogut deixar fòssils ni marques fossilitzades. Segurament que els gens que tenien eren distints dels actuals que són més eficients, més aptes per a deixar descendència. És probable que aviat els científics creïn formes de vida simples, però mai sabrem com eren les primeres del nostre planeta. Fins ara els científics l’únic que poden fer és modificar genèticament organismes existents.

Els organismes han evolucionat per a poder adaptar-se als canvis ambientals, i s’han propagat el màxim que els ha permès la naturalesa del nostre planeta. Llegint llibres sobre l’evolució es pot comprendre com han arribat a formar-se òrgans tan complexos com els pulmons o la vista, i com s’han format les distintes espècies. Comprendre la teoria de l’evolució transforma la nostra manera de pensar i ens fa “savis”.

Una espècie es forma en relativament poc temps però cal que hi hagi uns individus aïllats, un canvi ambiental dramàtic i que hi hagi mutacions naturals en alguns gens (canvis provocats per radiacions, recombinacions de gens, inserció de bactèries o virus, simbiosis, etc.) . La majoria de mutacions son dolentes per als individus i per tan s’eliminen al morir l’individu o els seus fills o es transmeten provocant malalties hereditàries. Però aquelles mutacions que beneficien als individus, es a dir els fan més prolífics, poden arribar a formar una nova espècie, uns individus que, al aparellar-se amb els de l’anterior espècie, produeixen fills estèrils.

Nosaltres no existiríem si no hagués caigut un gran meteorit a la península del Yucatán, fa uns 64 milions d’anys, que va cobrir el mon de pols i provocar la mort de la vegetació que menjaven els dinosaures. Nosaltres procedim d’un petit mamífer que va poder sobreviure en aquelles condicions atmosfèriques.

Les espècies ximpanzé, goril·la, orangutan, etc., i els homínids (dels quals només queda l’home), procedim d’un mateix animal, som com cosins més o menys llunyans.

Els altres homínids van desaparèixer perquè no estaven tan capacitats com l’home, en aquell ambient. Alguns homínids, com els neandertals, tenien fins i tot el cervell més gran que l’home, però nosaltres els havíem superat en una qualitat mol important: l’ajuda als demés (altruisme o cooperativisme). Això va facilitar el poder formar grups més grans, un allargament de la vida, un millor desenvolupament del llenguatge i la divulgació dels distints descobriments (realitzar objectes, aprofitar les plantes, caçar millor,...). L’altruisme ens va convertir en una nova espècie.

De la mateixa manera que la capacitat per a aprendre un idioma és genètica i tots la tenim, també la pràctica de l’altruisme ho és. Ara bé, així com l’aprenentatge d’un idioma beneficia directament a qui el practica, l’altruisme a vegades no. D’aquí que, per a que l’altruisme quedés fixat genèticament va caldre que els qui el practicaven obtinguessin sempre a la curta o a la llarga un benefici. Aquest benefici pot ser de dues maneres: un plaer immediat si en ajudar no es perjudica a si mateix (s’ha demostrat que en els actes altruistes s’alliberen endorfines, es a dir, se sent benestar), o un plaer futur si en ajudar es perjudica a si mateix. Aquest plaer futur pot consistir en “sentir-se recompensat més endavant”, “sentir plaer al recordar el passat”, “augmentar la confiança en si mateix”, “tenir fortalesa per a resistir les adversitats”, etc. Aquest benefici cal que es tradueixi en tenir més fills fèrtils, per expandir el o els gens de l’altruisme, fins que finalment, es van extendre per tota la “petita humanitat” que vam formar els “homo sapiens”.

Però per a que una qualitat genètica es manifesti cal tenir en compte que en la edat en que es desenvolupa (la capacitat d’aprendre idiomes és a la infància, la sexualitat és a la pubertat, l’altruisme és fins a la pubertat, etc.) cal que l’individu sigui educat de forma natural. Recordem el que passa amb els gossos de lluita, que quan són petits no se’ls deixa socialitzar i ja no poden, de grans, ser cooperadors.

Caldria divulgar més les enquestes o estudis que relacionen l’altruisme amb la felicitat. Això serviria per a convèncer a més persones de que els qui practiquen l’altruisme no perden el temps i també serviria per a contrarestar l’efecte negatiu que causen tantes novel·les o pel·lícules en que el protagonista es una persona immoral sense que al final quedi “castigada”. Els antics historiadors no han contribuït a donar importància a l’altruisme en la vida dels pobles: explicaven les guerres, les vides dels famosos, la construcció de monuments, etc., però no ens deien res de la vida normal de la gent; ara s’està reinterpretant la vida dels temps passats per mitjà de les novel·les històriques.

La nostra espècie, l’homo sàpiens, fa molts mils d’anys que no evoluciona per a crear una nova espècie perquè no li ha calgut competir dramàticament (no ha patit unes condiciones climàtiques o ambientals difícils, i les adquisicions culturals li han permès adaptar-se a quasi tots els ambientes de la terra), simplement ha anat ocupant gran part del planeta i només ha evolucionat suprimint uns pocs gens i creant altres varietats de gens (el del color de la pell, la forma dels ulls, l’assimilació de la llet de vaca per les persones grans, etc.). Més de 150.000 anys va viure de la caça i la recol·lecció de plantes.

Però un canvi climàtic ara fa uns 10.000 anys, va fer escassejar els animals de caça i per això es va inventar la ramaderia i l’agricultura, i això va canviar el mon: va portar un desenvolupament molt gran dels assentaments humans, unes societats tan poblades que va frenar la pràctica de l’altruisme; ja hi havia molt menjar i es podia acumular per a varis anys; no necessitaven tant l’altruisme o l’ajuda mútua. És a dir, no necessitaven l’altruisme per a subsistir però tampoc es beneficiaven del plaer que comportava la seva pràctica. I així van néixer els “succedanis” de l’altruisme: les creences en les grans religions jeràrquiques, les quals, cal reconèixer-ho, sempre han alabat els actes altruistes, però quasi sempre amb l’objectiu de “agradar als deus” o “aconseguir els paradisos”, i encara ara diuen que el fonament de l’ètica és la religió. En lloc de la caça en comú, existia la propietat comunal de la terra, i els oficis artesans es van multiplicar i van donar lloc als gremis protectors; però les noves circumstàncies van propiciar que alguns s’aprofitessin dels demés, lluitessin entre ells, s’apoderessin del que podien, escampessin la seva immoralitat.

I arriba la revolució industrial que transforma l’agricultura, la ramaderia i els oficis. Creix de nou la població, i el saber científic s’accelera. Neixen les utopies anarquistes i comunistes, i els obrers es defensen creant sindicats i es funden els partits.

I últimament arriba l’explosió de l’electrònica que accelera la mundialització de l’economia i de les comunicacions i fa fracassar la utopia comunista. I el partits acaben semblant-se uns als altres; cada un fixa unes prioritats i ofereix la millor forma de solucionar-les. M’obliguen a escollir un partit, en lloc d’escollir la millor solució a les meves prioritats. Això aviat serà possible perquè s’estendrà la votació per Internet amb el DNI electrònic i farà possible la democràcia directa, no caldrà que em decideixi per un partit. (www.democsi.blogspot.com)

Ara cal pensar i actuar mundialment.

Per a pensar mundialment cal:1) entendre la genètica (les persones tenen pocs gens importants diferents uns dels altres i aquests gens que tenim diferents estan distribuïts per totes les races del mon, 2) entendre el sentit de l’evolució (els gens només intenten estendre’s per tot el planeta, i l’home no és més que un organisme al servei dels gens però que finalment ha descobert aquest procés), i 3) entendre que sense una nova font d’energia (¿la de fusió?, ¿la eòlica?) transformarem el planeta amb els materials contaminants i hi haurà catàstrofes naturals que disminuiran la població mundial i portaran molts patiments. Per això, si a més de practicar l’altruisme lluitem per conservar i millorar el planeta i procurar que hi visquin el màxim de gent possible (en aquest moment hem de reduir la natalitat) i en les millors condicions possibles, ens sentirem més feliços i morirem satisfets.

Per a actuar mundialment cal anar a favor de la mundialització de la política, però sense partidismes i corregint els inconvenients de la mundialització o globalització econòmica practicada fins ara (cal prohibir els acords per controlar els preus, augmentar el control dels bancs i les transaccions especulatives de les divises). Per a tot això calen també molts diners que han de sortir dels impostos i la gent els acceptarà (sobretot els rics) si entén què és la vida i si les votacions expressen la voluntat popular (aprofitant el vot per Internet i el DNIelectrònic).

En resum: la ciència i l’educació transformaran la humanitat i es conservaran les espècies, les cultures i les llengües que resisteixin aquests anys de transició.